La perfección es espantosa: no puede tener hijos.
Fría como la respiración de la nieve...
Sylvia Plath

Las imágenes de Nuria Batlle realizadas para esta exposición, si bien remiten a un discurso esencialista, en el sentido de un interés por la representación del cuerpo de la mujer, están lejos de las aspiraciones universalistas y de la creación de imágenes simbólicas. La artista realiza fotografías de fragmentos de cuerpos femeninos, algunas veces trasmutados o metamorfoseados en materias orgánicas como la tierra, el barro, la piedra o el agua; otras veces, se desdice de estos materiales telúricos y tradicionalmente asociados al simbolismo femenino y al axioma: mujer = naturaleza / hombre = cultura, y son el cristal, el papel o el metal lo que forman los cuerpos, apuntando a un mundo ya domesticado y construido, ¿civilizado?.

Sí, civilizado en su propia decadencia. Tal como W. Benjamin señalaba “jamás se da un documento de cultura sin que lo sea a la vez de la barbarie”. No hay nada de la reivindicación de una feminidad complaciente o celbratoria, ni para las mismas mujeres. La artista nos enfrenta a una desnudez reveladora, punzante, donde el cuerpo de la mujer poco tiene que ver con la perfección fría e idealizada.

Las imágenes están configuradas de tal modo que destaca un efecto táctil y a la vez pictórico, lo que refuerza la contundencia de las mismas. Se desprende una fuerte carga expresiva, a la vez emerge un cuestionamiento crítico sobre la feminidad, al presentar los cuerpos como restos desgastados y confusos, de un pasado olvidado, o como rastros de presencia de algo que fue y ya no es o de alguna cosa indeterminada, transfigurada.

Lo femenino aparece casi irreconocible. En última instancia, toda su obra deviene una metamorfosis del cuerpo como portador de significados, cuya poética se podría denominar poética del desgarro. Así, sus imágenes son el grito provocador de una fractura por cuya grieta profunda emana una mordacidad dolorosa, pero de vitalidad inagotable.

Dona i paisatge, paisatge i dona són una constant en l’obra de Núria Batlle. Una obra que cada vegada es fa més densa i més punyent. L’artista segueix en el seu univers femení, amb una mirada que mai és autocomplaent. Al contrari és una mirada nua, íntegra que qüestiona, que exigeix resposta per part de l’espectador.

Les seves imatges de dones es fonen amb el paisatge, natural o urbà, de vegades en una metamorfosis en la qual no sabem si el cos s’ha fet paisatge o el paisatge s’ha transformat en cos.
Com la terra àrida, seca, el cos s’esquerda i es desintegra, d’altres vegades el rostre és només una imatge que es reflexa en la matèria, a penes un record del que ha estat o del que fou . Son escenes silencioses de dones anònimes que es mouen en un món intimista, dones tancades en si mateixes, que no podem percebre en la seva totalitat; sols fragments, o figures d’esquenes.

Dones que com els paisatges porten la seva història marcada en la seva pell. Es a traves d’ella que reivindiquen la seva identitat. Una feminitat lacerada , castigada, humiliada, però sempre present.

Més primavera. Més fotografia. Aquest suport inunda aquests dies les sales d’art. I ho fa amb el bell esperit de fusionar-se amb altres expressions artístiques. Núria Batlle, a la Segovia Isaacs, presenta unes fotografies contaminades d’un tarannà pictòric...

De formació pictòrica, Núria Batlle dóna als seus treballs fotogràfics una densitat de formes poc corrent a la moderna fotografia, una densitat que busca i tendeix més a l’impacte directe de les imatges. L’artista pren el cos humà com a base conceptual i formal. El transforma en vehicle per expressar el pas del temps mitjançant sobreimpressions d’elements que ens evoquen el record. Una memòria de la qual s’impregna la pell. Les seves rugositats no son sinònims de lletjor, tal com ens diuen els estereotips de la moda, sinó el reflex de la bellesa viscuda, de l’experiència com a principal tresor de vida. Una certa textura i un cromatisme d’evocació arcaica donen continuïtat a l’experiència personal viscuda de manera compartida...

Nuria Batlle trabaja el cuerpo como paisaje o como elemento que se funde con la naturaleza, tornándose piedra, grieta, muro, relieve, camino, horizonte o cualquier otra forma orgánica, pero siempre cuerpo. Un cuerpo fragmentado que nos remite a una historia particular. Fragmentos convertidos en totalidades, formas que se dibujan o se revelan sobre imágenes que pueden ser a la vez fondo y forma.

Un cuerpo de mujer visto y trabajado por una mujer que muestra la potencialidad física y simbólica de su territorio más personal y exclusivo. Podrá interpretarse como una manera de voyeurismo introspectivo, con una sensualidad que lo impregna todo y que prefiere insinuar a mostrar.

En esta exposición encontramos otro registro, el de sus enigmáticos espacios en la búsqueda de mundos reales convertidos en irreales, espacios imposibles que evocan el recuerdo y componen la memoria.

Todas la fotografías son piezas únicas. Cada pieza está compuesta por múltiples imágenes superpuestas, que en su transparencia producen el efecto de la profundidad y la nitidez. La obra nos permite introducirnos en un mundo peculiar, sugerente, en proceso simultáneo de construcción y deconstrucción.

Nuria Batlle es licenciada en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona. Compagina su trabajo artístico con la docencia universitaria y actividades académico-divulgativas dentro del mundo del arte.

Su trabajo artístico abarca diferentes disciplinas, pintura, grabado y fotografía. Ha expuesto en diferentes galerías de nuestro país y en Austria, Inglaterra y Holanda.

Fundir cuerpo y paisaje. El trabajo fotográfico de la artista Núria Batlle pretende experimentar con las formas humanas a través de su interrelación con la naturaleza, con todo aquello que les rodea.

Ésta es la propuesta que mantiene el Museu d'Art Modern de Tarragona en la exposición Retrats de la Memòria, una recopilación de fotografías a cargo de Núria Batlle, una sugerente propuesta visual.

La organización de la muestra destaca el carácter expresivo del cuerpo humano como protagonista de obras artísticas, en esta caso de imágenes fotográficas. "el cuerpo es el elemento más inmediato de autoreconocimineto". Desde esta premisa, la artista representa a través de sus fotos una de las fórmulas de "autoreconocimiento" la relación, no con la actividad cerebral o con otros seres humanos, sino con el paisaje, lo que nos rodea.

Más aún. La artista coloca cada cuerpo en una relación distinta con "su" paisaje. A veces el cuerpo es fondo del mismo, otras veces juega un papel más destacado, Batlle "cierra plano" sobre él. Lo que no cambia es esa "fusión".

Durante todo el mes de noviembre, hasta el día 2 de diciembre, el Museu d'Art Modern de de Tarragona "sirve" de paisaje para los escenarios naturales de Retrats de la Memòria, la apuesta e Núria Batlle. Una nueva aportación artística que nos divertirá y, al mismo tiempo, nos hará reflexionar, como manifiestan desde el Museu.

El cos és l'element més immediat i més proper que tenim d'autoreconeixement. A través d'ell, sentim, patim, gaudim, vivim i morim. És el nostre referent bàsic. El cos ens projecta al passat i al futur i ens permet sentir-nos que formen part d'un univers integrat per tot el que ens envolta, inclòs el temps i la memòria, els espais viscuts i les experiències personals. El cos s'integra a un paisatge, a un ambient, s'impregna del seu olor, de la seva temperatura, dels seus colors. A través del cos, molts creadors poden expressar i comunicar-nos les seves emocions, la seva manera de pensar i les seves intencions.

En aquest sentit, l'obra de Núria Batlle ens permet introduir-nos en un món peculiar, suggerent, en procés simultani de construcció i deconstrucció. Núria treballa el cos com a paisatge o com element que es fon amb la natura, que es fa pedra, escletxa, mur, relleus, camins, senders, horitzó, fulles però sempre cos. Un cos fragmentat que ens remet a una història particular. Fragments convertits en totalitats,formes que es dibuixen o es revelen sobre imatges que poden ser fons i forma a la vegada.

És un cos de dona vist i tractat per una dona que mostra una potencialitat física i simbòlica del seu territori més personal i exclusiu. La seva pròpia pell és una pantalla en la qual es projecten imatges de l'entorn, aconseguint crear una realitat amb els elements naturals, i de vegades artificials,en una única superfície, potenciant el concepte de pell com punt d'unió entre el jo i l'entorn. Es pot entendre com una mena de voyeurisme introspectiu, amb una sensualitat que ho impregna tot, que insinua més que no pas ensenya. Exigeix una visió lenta i una mirada que s'apropa i s'allunya per anar descobrint el món aparentment amagat que ens entrega. En aquestes imatges predomina la sensació tàctil, que fa que la mirada es passegi sobre les formes arrodonides, sobre la morbidesa dels volums que s'accentua amb el contrast de les textures.

Núria Batlle ve del camp de la pintura, d'una obra de caràcter informalista en què el color i la textura són aspectes primordials. Ambdues característiques essencials són presents en aquesta nova etapa. L'artista juga amb les superposicions, amb els suports, dotant les seves obres d'una ambigüitat cercada, on la fusió cos-natura assoleix nivells en els quals es difícil separar un element de l'altre.

Però dins d'aquesta mostra, hi trobem també un altre registre, el dels seus enigmàtics espais, mons reals convertits en irreals, espais impossibles, d'intimitats, tancats, oberts, del record de la memòria. És el poder de la ment no limitat a un espai físic. L'artista fusiona vivències, aconseguint ambients imaginaris que tenen la facultat de convertir-se en reals per aquell que les observa. En les seves imatges, la connexió o la interacció entre realitats, a priori inconnexes, es duu a terme amb una particular serenor que es transmet als ulls de l'espectador, fent que res del que vegi pugui semblar-li estrany, com si d'alguna manera fos també una història o un ambient familiar viscut pel que mira. El tractament donat per la llum, el joc de parts il·luminades i ombrejades són un valor important en aquesta sensació d'intimitat tranquil·la.